Hi ha moments de tot en aquesta vida, moments en que estem de bon humor, altres tristos, deprimits, eufòrics, neguitosos, confiats….hi ha estats per donar i vendre; en algun d’aquests moments concrets, em faig aquesta pregunta: com arriba a anar la cosa per acabar enfilant-se per una paret en solitari?
Potser per algú la resposta sigui senzilla i per altres no tant…trobo que és una qüestió interessant.
No es que m’agradi especialment escalar en solitari, posat’s a escollir, sempre hi aniria acompanyat, però hi ha diversos factors que fan que no sigui quelcom tan fàcil aixó de tenir un company disposat a buscar aventura, i més avui dia que ens toca si o si obrir rostolls i caminar cada cop més lluny en busca del nostre “Dorado” particular.
En el meu cas, el que m’ha portat a fer-ho és la manca de companys amb qui compartir objectius, obrir vies principalment; vaig veure que, probablement, si no hi anava tot sol a complir amb les meves il.lusions, no hi aniria mai. Les parets hi són allà, i, quan hi vull traçar un itinerari, poques coses em poden treure la idea del cap, és com un somni permanent que només és veu complert quan hi trec el cap per allà.
Però tot i així, he de dir que no tot és de color de rosa, hi ha moments de molts dubtes, en que no les tinc totes de si val la pena fer-ho sol, o si seré capaç sent una mica fidel als meus principis aperturistes… per això m’agradaria seguir coneixent gent amb aquesta mateixa dèria, vull que a qui li passi com a mi, sàpiga que algú l’entèn i està disposat a formar cordada amb ell/a.
Escalar sol és tot un món, i hi ha un premissa que trobo clau per a poder gaudir l’experiència i és, en resum, saber molt bé fins on estem capacitats o disposats a arriscar. Si bé escalant acompanyat aquest és també un principi vital, en solitari encara es torna més rellevant ja que, per qualsevol cosa que ens passi, no podrem disposar de l’ajuda de ningú ni, en molts casos, comunicar-nos per telèfon. Prohibit caure, tot ha d’anar perfectament calculat, no hi pot haver quasi marge a l’atzar (excepte en trams d’artificial o Ae, aquests casos no són tan potencialment arriscats). Com em va dir el Picazo un cop “yo usaba los nudos para escalar solo, al menos si me caía, no me iba al suelo” literal.
Hi ha terrenys concrets en que escalar sol pot esdevenir més complicat, com poden ser les plaques, sobretot si ens presenta dificultats que dominem però no amb absoluta solvència. Sempre que escalem terreny fissurat la progressió serà molt més agraïda i segura, això és un fet; el risc creix exponencialment quan ens movem per terreny exposat ja que, per dir-ho d’alguna manera, tot es complica més i cal mantenir la sang molt freda (a no ser que tirem de trepant, es clar).
Aprendre a dominar l’art de l’escalada en solitari, trobo que és aprendre a dominar-se, a coneixet a tu mateix, sabent molt bé on estàn els teus límits. Hi ha autèntiques llegendes de l’escalada en solitari a casa nostra que, la veritat, seria un gust escoltar els seus consells, maneres de fer, trucs…per aprendre una miqueta més d’aquest mundillo.
Et felicito pel post i em sento completament identificat. Passa molt sovint que tinc linies clixades i que si no hi vaig sol a abrir-les mai en faria res . Sort que de tant en tant m,acompanya algu a acabar-les jajaja.En fi que si es entresetmana aqui tens un compi per fotre un cop de ma. Salut i vies per gaudir.
Completament d’acord,escalar en solitari i obrint via és arribar a conèixer el teu potencial i anar més lluny de tu mateix; en una paraula…saber escalar.
Comparteixo opinió amb tu Joan, gràcies per comentar.
Doncs la veritat, això d’anar en solitari és un rotllo patatero. Carrega sol tot, camina tot sol i tornes a casa amb una mica de sort. I només parlo de repetir vies, perquè com ve dius, totes les vegades que m’he apropat a veure una línia, ja estava oberta. Què collons!! De totes maneres, encara que agraeixo de tot cor el temps que dedican els aperturistes per què aficionats com un servidor les repetim, això de fer servir el trempant o inclús clavar, intentaré evitar-ho. O sigui que res juga a favor.
Per altra banda, des de minut 1 que veig una ressenya i em convida a explorar un nou racó, la successió d’emocions, control mental i físic m’aporten una pau interior que, ni millor mestre de Yoga em donaria. Si no te n’has anat de la pinça en triar l’aventura i el grau d’exposició, no has trencat res de la paret, i escalant o caminant no t’has trencat tu mateix, l’energia positiva és tan potent que podria morir just en aquell moment i quedar-me tan ample i feliç fent el que més apassiona actualment. Això és el que de tant en tant m’agrada sentir, tot i que prefereixo continuar buscant amb qui compartir. Diuen que amb els anys un es torna més tolerant, veritat? Doncs jo m’he tornat intolerant. Trobar algú per escalar, és relativament fàcil, lo díficil és voler quedar un segon cop 😑. Igualito que trobar una línia verge per obrir.
Salut i Roca!!💪