Nova via oberta a la Roca 332, ubicada a la part alta de la canal del Grau del Moro.
Preciosa aresta, al més pur estil Brucs, però sense estar abocada al sud, si no a l’est, de cara al vessant oest de Patriarques, la paret menys coneguda i explotada del serrat.
La cosa va començar, si no recordo malament, quan vaig veure la ressenya de la Mauser, doncs em va cridar moltíssim l’atenció el gran esperó que hi ha a la dreta de la xemeneia. Més endavant, després d’escalar una via a Patriarques i sortir al cim, vaig veure la roca 332 en primera persona, i em va impactar encara més.
En aquest moment ja vaig començar el treball d’investigació per averiguar si existia algun itinerari obert anteriorment o si encara estava per estrenar.
Vaig fer la pregunta per varis canals, com sempre, i la resposta unànime va ser que no, que allà no hi havia cap via, però algunes fonts consultades em van parlar de l’existència de dos itineraris de l’Olmo que pugen la roca, «La moto del Pana» i «James Bond».
Per sortir de dubtes amb la primera vam anar amb en Pau a repetir la «Hemisferi nord» i vam confirmar què, com ja ens havien comentat alguns companys, «la moto del pana» correspon als dos darrers llargs de la «hemisferi nord», molt allunyada per tant de l’aresta est. Aprofitant la repetició vaig caminar uns metres des de la R2 per ubicar l’inici de la James Bond, localitzant els espits rovellats que surten del bosquet penjat.
Un altre dia, també amb en Pau, vam repetir la Mauser, preciosa via de xemeneia, i també obrir una nova via a l’esquerra d’aquesta, la qual vam anomenar AK-47, i què ens va permetre veure l’aresta de dalt a baix amb perspectiva i, (sorpresa!) una reunió de burils a tres quarts de paret.
El gran dubte que quedava per resoldre era si aquesta reunió podria ser de la «James Bond», ja ques es tracta d’una via equipada per dalt i què per tant, tot i començar en un punt allunyat de l’esperó, no podiem descartar que en algun moment anés a petar al mig de l’aresta. El que vaig fer va ser despenjar-me per dalt, resseguir fil per randa els espits de la James bond, i comprovar que en tot moment la via va pel verticalíssim vessant nord-est i, per tant, la reunió de burils, no és cosa seva.
Aprofitant la despenjada també vaig anar a veure la reunió de burils, vells però ben posats, de plaqueta gruixuda i rectangular, semblants a aquells del CESA però sense la inscripció; de la reunió també vaig baixar uns metres més, fins on em va donar la corda, per veure si hi havia alguna senyal o rastre de què per aquells murs hi hagués pujat algú, i confirmant les meves sospites de que tot aquell rocam estava intacte. De pas que ja era allà abaix vaig fer un cop d’ull al que després seria el segon llarg, ubicant alguns emplaçaments per l’autoassegurament de cara al dia de l’apertura, per tant, aquest llarg, el vaig obrir «al flash», doncs tenia més o menys clar a on havia d’anar per protegir-me.
Després de tota aquesta història va venir el dia de l’apertura, en què tot va anar rodat i no vam haver de lamentar cap dany ni caiguda.
El resultat ha estat una via magnífica de placa montserratina, d’escalada molt mantingua, oscilant entre el 6a i el 6b+ fins que arribem a la R2, punt en què la paret ja tomba fins la panxeta final. El primer llarg està pràcticament equipat, la resta està completament net a excepció d’un pitó; per fer la reunió hem de desgrimpar l’agulla per anar a buscar els primers arbres que veiem, doncs al cim no hi ha res, tan sols un espit rovellat en mal estat corresponent al muntatge de la James Bond.
