Infinits són els casos, a Montserrat i a totes les parets de Catalunya, de vies que circulen molt a prop les unes de les altres; en la majoria de casos es tracta de vies posteriors que s’acosten o tenen trams comuns amb altres itineraris oberts anteriorment.
Aniré per parts i parlaré, primer de tot, del concepte que jo entenc com “compartir via”, és a dir, que dos o més itineraris comparteixin (o es creuin ) un o més trams al llarg del seu recorregut; he sentit escaladors que no veuen amb bons ulls que una via toqui una altra, concretament obrint via, basant-se en el fet de que l’itinerari propi perd caràcter, elegància o independència al compartir metres amb una altra.
En la meva opinió, i tenint en compte que cada cas és únic i s’ha d’estudiar amb deteniment, si estic obrint una via i tinc l’opció d’entrar pel primer o segon llarg d’una via ja existent, que em deixarà a un punt on vull arribar, la faré servir, sobretot si la dificultat de la resta del terreny és més elevada i obligarà a emprar molt material i/o deixar peces fixes a la paret.
Segueixo el fil amb aquest mateix tema, el material.
Tornem al principi, al “compartir via”; és obvi, i m’imagino què la majoria del col.lectiu així ho pensarà també, que no està bé que si s’obre una via que toca una altra en un moment donat, s’hi afegeixi material on no n’hi havia; ja sabem què això era habitual anys enrere, quan alguns escaladors portaven el burilador al budrier “per si de cas”, i es van afegir assegurances a on no n’hi havien a moltíssimes vies.
Aquí és on trobo que està la clau d’aquest punt en concret: entendre que, si dues vies comparteixen un tram i la segona no ha afegit res, no altera la dificultat ni el compromís de la original que va passar primer per allà, és a dir, en definitiva i aplicant’ho a l’activitat d’aperturisme actual, infinites vies poden compartir recorregut si les posteriors a la primera respecten l’equipament original.
Aprofitar trams de vies és la cosa més natural del món, normalment seran les tirades més lògiques per progressar i, per tant, també estarem fent la nostra via més natural i intuïtiva…no ens deixem sempre emportar per allò de fer la “nostra línia”, “una via independent”, “no creua cap altra via” etc….sempre i quan siguem respectuosos amb l’itinerari original, els trams en comú són allà disponibles per a tots, doncs avui dia, i en molts casos, per obrir vies, no queda més remei que aprofitar llargs ja oberts anteriorment per trobar la línia que hem imaginat.
Parlem ara de l’espai vital a l’hora d’obrir vies, des del punt de vista de l’aperturista, què cal tenir en compte si volem obrir una via a prop d’altres? Bé, com a principi bàsic i formula què crec que funciona força bé, es podria dir que no s’hauria d’afegir cap assegurança en aquells trams en que les vies van a prop, és a dir, no es pot deixar res què es pugui fer servir des de l’altra, i no sempre és una qüestió de distància, doncs ja sabem que hi ha moltes vies en què l’escalador s’ha de desplaçar molts metres a dreta i esquerra, com és el cas de les arestes Brucs de Montserrat; hi ha casos molt evidents, com vies que s’han obert immediatament a dreta o esquerra de la original, desvirtuant absolutament la via, i altres més subtils, com per exemple l’aresta Brucs del Setrill, que quan es porten escalats uns 20 metres, passem pocs metres a la dreta de la reunió de la Salvador-Álava; un cas és més exagerat que l’altre, és cert, però el problema de fons ha estat el mateix, amb la diferència que una s’ha obert a un metre i mig i l’altre, molt més lluny, però això no evita què, en molts casos, les vies s’acabin tocant o quasi.
No es tracta de què cap d’aquestes vies no s’haurien d’haver obert, es tracta de què haurien d’haver sigut més acurats en els punts en què les vies comparteixen espai; la reunió de la Savador-Álava, per exemple, es podria haver instal.lat més amunt o més avall, on les vies sí que es distancien, i aquell espai comú es podria d’haver deixat sense afegir material.
Tan sols amb aquests dos casos ja ens podem formular tota una sèrie de preguntes, resposta de les quals ens podrà aportar informació útil. Té algun sentit afegir, dos o deu metres a la dreta de tal aresta Brucs, una còpia exacta de la original? a més a més, si col·loco assegurances fixes, desvirtuant l’anterior? Té algun sentit obrir la Salvador-Àlava, tenint en compte que a tres quarts de paret coincidirà amb l’altra via? val la pena què, en aquest tram en comú, i per poder esquivar l’altra via i poder fer la meva via independent, obri un nou tram tot i que no sigui un recorregut gaire natural? No podria obrir la Salvador-Álava i, en el punt en què les dues vies s’ajunten a prop del cim, acabar per l’altra via compartint aquest tram?
Aquestes i moltes altres més, preguntes per reflexionar.