Alguns temes de la Gossa sorda m’encanten, missatge, força, música, tot perfectament harmonitzat per a què a l’arribar les oïdes, hom entengui exactament què estàn transmetent amb aquella cançó, i Quina calitja, és una d’aquestes, boníiiiiiiiissima.
Aquesta via vaig començar-la sol fins just abans de començar el flanqueig sota el sostre fissurat i l’hem acabat uns dies després amb en Joan Carreras, gran company de cordada en tot tipus d’escalades, inclús les aventures més salvatges.
El primer llarg és fantàstic, personalment he gaudit molt obrint-lo, amb roca bona que m’ha deixat escalar quasi al límit de les meves possibilitats i alguns passos força interessants, entre tècnics, atlètics i el punt de tensió d’escollir bé on t’agafes en algun tram concret difícil i vertical; la segona tirada no està gens malament però aquí sí que hem de triar millor on ens agafem doncs hi ha un tram per sortir de la lleixa que compta amb roca delicada i l’haurem de tractar amb cura; de la reunió que fem a una savina només resten pocs metres de grimpada per sortir de la paret i muntar reunió en un pont de roca que trobem allà mateix.
Aquesta via amplia l’oferta que ja hi ha en aquesta bonica paret, personalment totes m’agraden, les recomano sense cap mena de dubte: 33 primaveres, Hores extres i Acord sindical, aquesta última amb un segon llarg de somni.