Aquesta nova via és el resultat de l’intriga que fa temps sentia per la cara oest d’aquesta agulla; uns mesos enrere, passant pel peu de paret, van cridar-me l’atenció les bones plaques, de molt bona roca i verticalitat moderada, que hi veia des del terra; però encara em va cridar l’atenció una altra cosa: no veure cap buril, ni espit ni rastre aparent de vies obertes; vaig preguntar al Llullu si en sabia alguna cosa d’aquesta cara oest i de la via que suposadament hi circula, que és la Vergés-Parera; em va comentar que no sabia res d’aquesta via i que ell mateix ja es va enfilar uns metres intentant obrir una nova línia però en no veure-ho clar va marxar com va poder cap al vessant sud a buscar la directa dels González.
Bé, penso que el misteri, a dia d’avui, es pot donar per resolt: la Vergés-Parera circula per la cara nord, arrencant des del collet, i a la cara oest no hi ha hagut mai cap via, fins fa uns dies.
Sembla ser que es tracta d’un error històric que té el seu origen en la foto ressenya que surt al llibre Roques, parets i agulles dels Frares Encantats, en el qual els autors, dibuixen la línia sobre una foto del vessant oest, seguint als primers metres una fissura, continuant per plaques i sortint al cim per un petit diedre.
Pel que sembla en Dani Brugarolas repeteix l’error al seu llibre dibuixant la línia exactament igual que a l’antiga guia, sense contrastar la informació, i sobre un dibuix en que porta a pensar que el vessant oest està atapeït de vies, amb les línies existents molt a prop l’una de l’altra (Vergés-Parera, Directa dels González i Aresta Brucs).
La veritat és que no m’acabava d’encaixar que una via del 62 tirés pel dret per uns murs tan compactes i verticals tot i la lògica d’uns pocs metres de fissura a l’inici.
Així doncs la via Caçadors de tresors estrena la façana oest del Morro Pla, arrencant amb l’ajuda d’un arbre, seguint religiosament el camí que marca la roca, amb roca molt bona i trams de Vè grau en que haurem d’estar molt concentrats ja que les possibilitats d’assegurar són bastant limitades. Els trams més difícils de la via són justament els més verticals però d’alguna manera els millor protegits, i és que la roca es savia, com la naturalesa, i ofereix el just i necessari per poder seguir avançant, sempre al lloro i triant bé la següent presa a que ens agafarem o en que hi posarem el peu. És una via molt bona, màxima qualitat.
La Vergés-Parera també és un molt bon itinerari, clàssic però exigent, amb uns primers metres de fissura, seguit d’un flanqueig a esquerres i rematat per un muret final que s’ha de mirar i protegir bé doncs no és fàcil.
A la via hi trobem 3 escàrpies, una d’elles bastant inservible, a completar amb un joc de totems i baguetilles per merlets.
