En Jordi em va convidar a escalar la via Anglada-Cerdà d’aquesta paret tan maca que, a sobre, té l’encant d’acabar ben bé al cim del Pedraforca, al Pollegó Superior.
M’hi vaig fixar en uns sistemes de fissures que circulàven per l’esquerra nostra i que semblava que podien tenir una certa lògica i continuïtat al llarg de la paret. 7 dies més tard hi vàrem anar amb el Christian per mirar d’obrir un nou recorregut i esperant tenir la fortuna de no trobar rastres d’alguna antiga apertura.
La sort ens va sonriure i vàrem trobar un itinerari totalment verge, de dalt a baix. Encara s’hi van trobant itineraris lliures en parets realment boniques, ni que sigui amb llargues aproximacions.
Aquesta paret té la particularitat de que és tota molt vertical, així que la via no podía ser menys i ens posa les piles a cada metre, sense regalar gairebé cap pas. A destacar un segon llarg laboriós i excitant i un darrer pels més fanàtics que no tinguin mai prou d’escalar i vulguin seguir i seguir. Una via en conjunt exigent i pràcticament sense equipar que podrem fer en escalada més o menys obligada segons la quantitat de material que hi volguem emplaçar. Recomano portar 2 jocs de friends fins el 3, 1 friend del 4, tascons i 6 claus universals, sobretot curts i algún mitjà.
El nom que li hem posat a la via ha sigut a l’estil d’abans, amb els cognoms dels aperturistes.
