Fa uns mesos, baixant de fer el diedre Pericman amb la Laura, i just arribant a tot el conjunt de roques dels Aurons, ens vam creuar, casualment, amb el Carles Llovet i la seva dona que estaven per allà d’excursió; molt pocs instants després que ens acomiadéssim, em vaig topar de morros amb la Miranda dels Aurons, que no havia vist mai, i un preciós diedre al seu vessant est; com que encara érem prou a prop com per sentir-nos amb en Carles li vaig preguntar que carai era aquell diedre, i la seva resposta va ser clara i extremadament satisfactoria: -en aquesta paret no hi ha res obert. Perfecte, molt bona notícia, des d’aquell moment ja tan sols pensava en trobar el dia per escalar aquella línia.
Bona, bona, amb regust a clàssica de les antigues, bona roca, de dificultat amable, línia en la qual no cal forçar res, tan sols seguir el camí que marca la roca. En termes de lògica absoluta i pensant en per on es pujaria aquella agulla de la manera més assequible, aquesta seria la segona via que s’hauria obert a la roca, després de la normal que va per l’aresta nord; per sort, l’Hita, que va fer campanya pel sector ja fa uns anys ja en va tenir prou amb dues vies de tall més plaquero al vessant oest, que bé!
Via molt bonica i recomanable, en un lloc realment màgic com són els Ecos i en un punt molt alt com és la Miranda dels Aurons; oberta amb en Carles Llovet, aventurer apassionat de les agulles i roques montserratines que molts racons m’ha ensenyat ja des que ens coneixem.
El més complicat de la via, des del meu punt de vista, és l’aproximació, doncs, al no haver-hi accedit mai ningú ni passar cap camí, resulta una mica salvatge.
Bàsicament es tracta de baixar per la canal arbrada que neix a l’est de l’agulla i tira cap avall al nord, fent un ràpel o una desgrimpada, amb precaució, d’uns 30 metres fins un punt on podem seguir baixant caminant; d’aquest punt seguirem uns metres més avall amb tendència a l’esquerra de tal manera que, quan ho veiem clar, i amb l’ajuda d’arbres i branques, pujarem per terreny molt vertical en direcció contrària a la que baixàvem fins a trobar una petita terrassa de terra penjada en el punt on comença la roca, l’aresta nord-est per on s’enfila el primer llarg.
Que la gaudiu.
