Moltes coses a dir, molts detalls per explicar, anècdotes per narrar, però essencialment, es tracta d’això: grandíssima via, obra mestra, resultat del gran moment de forma i inspiració pel que passava l’Antonio en aquells moments.
La ressenya del mateix autor que podem trobar a alguns dels seus llibres pot resultar tremendament enganyosa, doncs veient-la, pot semblar que estem davant d’una via de concepció clàssica amb graus en lliure de cinquè i artificials d’A2. Molt lluny de la realitat, sobretot pel que fa a l’escalada lliure obligada als quatre primers llargs sinó volem o no podem fer ús de recursos artificials al voltant o per sobre d’A3. Escalada lliure de cinquè grau, a les primeres tirades, n’hi ha ben poca, molt, molt poca, rondant quasi tota l’estona entre el 6a i el 6c aproximadament, sense donar gaire treva, per tant, sinó s’escala amb un grau mínim de 6a o 6b, crec que resultarà al 100% una via d’escalada artificial.
Jo crec que aquesta via, principalment, va ser oberta en escalada artificial i, donades les bones condicions del terreny que circula i l’existència puntual d’expansions la van convertint, a poc a poc, en una gran via d’escalada lliure, un exemple semblant a qualsevol de les vies d’artificial que s’han anat alliberant en els darrers anys.
L’Antonio va aconseguir, obrint la via amb aquest estil, deixant la paret tan neta de material fixe i amb tanta escalada lliure obligada, deixar una gran via pel futur.
Ens han anat molt bé les ressenyes tan del Sergio Farré com del Roger Cararach, sent aquesta última, pel meu gust, la més aproximada i fidel a la realitat amb el meu estil i el que m’he anat trobant.
Hem fet servir el següent material: Joc de totems, repetint el vermell, un camalot 3, tricams petits, 1 “pe” curta, 1 “pe” mitjana, una pitonissa, una clau molt pla i molt curt, falquetes petites i primes, un ganxo i cordinos per merlets.
I un últim detall: sortides d’estreps dures, intenses, i sortint de peces no massa “potents”, resultant trams realment emocionants.