Des que em dedico a restaurar vies, algunes amb més polèmica que altres, he anat fixant-me en moltes de les coses que m’ha anat comentant gent del col.lectiu, uns/nes amb més educació, altres amb menys, això ja va com va.
Em crida l’atenció, entre altres coses, i que és el tema principal de l’entrada que escric, el què molts anomenen “l’evolució de l’escalada”, o com se suposa que han de passar els anys per aquesta nostra afició.
En resum i per entrar en matèria, em sembla veure que molts tenen associada directament l’evolució de l’escalada amb el grau, la dificultat, la “puresa” de l’ascensió, escalar coses cada cop més difícils, més extremes, donant per fet que, les generacions que van venint, ho han de fer “millor” que les passades; “millor” que el Pany?que els germans Cerdà?que l’Alsina?que el Ballart?que el Joan Vidal?que el Gerber?que l’Hita?que l’Adam Ondra?
Efectivament, “millor” ho escric entre cometes, i és que aquesta penso que és una de les claus del tema, què és fer-ho “millor”?
Personalment no crec que la dificultat tingui cap rellevància ni cap paper important en l’evolució d’aquesta afició, no veig perquè algú que vulgui obrir una via avui dia, hagi de complir unes expectatives donades per fet -“Si el Pany va obrir la normal del Dit a pèl, tú hauries de fer-ho molt més bèstia, hauries de ser capaç d’obrir un 7è a vista amb tascons”-, amb arguments com: la evolució del material, la pujada del grau etc.
El muntanyisme i l’escalada han nascut, probablement, d’una força molt més romàntica, d’aventura, de repte, que no pas de buscar la dificultat o haver-la d’afrontar sí o sí perquè així ho marquen els paràmetres de l’època.
Cadascú ha donat tot el que ha volgut i ha pogut per la seva passió i així hauria de seguir sent sempre, doncs el que no hauriem de tocar mai i respectar al màxim és la llibertat individual de l’ésser, que un pugui fer i desfer com vulgui quan ho faci en terreny lliure.
Si, en terreny lliure, això ja es un altre tema que mereix una altra entrada, o més d’una.