Combinació de dues vies què, en general, la trobarem ressenyada com una sola. Si no vaig errat, la primera va ser “La moto del Pana”, dedicada a un company de la cordada que era forner i anava amb una Vespa, despenjant-se per dalt de la roca 332 fins un bosquet penjat i obrint-la per baix, a càrrec del Joaquín Olmo i el xavier Fernandez, alias James Bond.
Temps després, el mateix Olmo, acompanyat d’en Joan Miquel Dalmau, obren la “Hemisferi nord”, sortint de l’anomenada Plaça de la Corona, un bosc penjat per sobre de la canal del Grau del Moro.
Aprofitant aquesta entrada també deixo constància de l’existència d’una altra via, dels mateixos autors que “La moto del Pana”, anomenada “James Bond”, en homenatge a un dels seus equipadors; aquesta via va ser oberta per dalt, es troba equipada amb espits i consta de dos llargs de corda; per accedir a aquesta via s’ha d’escalar els primers llargs de la Hemisferi i, un cop al bosquet de la segona reunió, flanquejar un grapat de metres a l’esquerra, o accedir al bosquet penjat per baix, des de la canal lateral del Grau del Moro que passa per sota de la Roca 332; aquesta via no l’he escalat però ho he pogut veure despenjant-me; el Joaquín em va explicar que el primer llarg és el més dur amb diferència, sobre el setè grau, doncs circula per un pany de paret extremadament vertical amb forats al vessant nord-est de la roca; els espits no estàn a tocar l’un de l’altre, sembla una escalada molt obligada; els darrers metres són comuns amb La moto, superant el desplom final amb 3 passos d’Ae.
Per començar la via que ens ocupa, hem d’escalar els primers dos llargs de la “Tope Toni”, per una canaleta pulida que es va superant en diedre i encastamanet; un cop a la Plaça de la Corona, seguim amunt caminant fins topar amb un diedre molt ample amb algunes heures, corresponent al primer llarg pròpiament dit de la via.
Els dos primers llargs són macos i s’escalen en lliure excepte cinc passos d’A1 del segon; es troben força equipats amb parabolts, protegint-nos puntualment amb flotants, i la roca és molt bona en conjunt.
Els dos llargs de dalt, corresponents a La moto, són una història totalment diferent, escalada molt exigent, extremadament exposada i amb els espits molt poc visibles, sobretot al tercer llarg, poca broma amb aquesta tirada.
El darrer llarg, per error, no l’hem fet bé, hem sortit recte i finalment a la dreta aprofitant una misteriosa reunió de burils, amb un grau màxim de 5è. El llarg original surt de la reunió en tendència diagonal a esquerres fins topar amb l’esmentat desplom d’Ae dels darrers metres. La línia traçada a la ressenya, corresponent al quart llarg, pot induïr a l’error, doncs la marca molt recte i no és ben bé així, sinó una tendència molt més clara a l’esquerra.
La via en conjunt és molt bonica però es tracta de dues escalades molt diferents en quan a exposició i compromís; interessant també per conèixer aquest racó de la muntanya, molt poc concorregut.
