Fa unes setmanes vaig dir-li al Joan que havia vist una línia “futurista” en aquesta paret, una línia d’aquestes que ens costaria d’obrir i que hauriem de recòrrer, molt probablement, a l’ús de l’expansió per poder-la dur a terme. Doncs el futur va fer-se realitat als pocs dies de comentar-li i vam poder fer realitat l’obra que teniem en ment, i es que no hi ha res com estar motivat per anar complint petits somnis i projectes, totes les coses van sortint de manera senzilla i natural.
Les dues vies que havia obert en aquesta paret són molt bones, i aquesta tampoc és una excepció: vertiqualitat, bona roca en general (amb algun tram a controlar), puntet d’aventura i grau potent, ingredients de sobres per venir a fer una visita a aquest racó oblidat pel col.lectiu aperturista (i quina sort!)
La línia va a buscar el punt feble de la gran barrera de desploms i sostres que domina la paret, i ho aconsegueix amb uns pocs passos realment difícils (6c+ màxim), cosa que costa de creure si fem un cop d’ull amunt des del peu de via, resulta realment sorprenent.
El primer llarg té una primera meitat molt vertical i en roca delicada que, tot i no ser cap drama, si que cal vigilar i potser no tibar amb totes les nostres forces de segons quina presa; la segona meitat ja és més franca i menys vertical, oferint uns bonics passos sobre bona roca i òptimes proteccions.
El segon, que ja he comentat una mica més amunt, és la bomba, amb un flanqueig preciós i una panxa ben rabiosa, en que tocarà donar-ho tot per guanyar cada metre fins la reunió; en Joan va fer una feina excepcional quedant un llarg de 5 estrelles.
El tercer llarg és una diedre molt obert, difícil i fi, però que amb els dos pitons que hi hem deixat, animarà a fotre-li morro en lliure, proveu que va sortint poc a poc, és un tram de moviments tècnics i elegants; els darrers metres són senzills sobre roca a vigilar i la reunió es troba ubicada un cop sortim al cim caminant uns metres ben recte.
Quin raconet més maco, Vilanova no deixa mai de sorprendre.
