Agulles és una regió que, en part per la seva proximitat al cotxe, i altres molts factors, ha estat històricament molt explotada, tan a nivell d’apertures com d’escalades, pels escaladors, i per tant, és molt habitual trobar itineraris no documentats de dubtosa existència, amb els seu buril misteriós a prop del terra o la seva pitonissa de l’any de la quica a tal fissura o placa. Bé, aquesta via que ens ocupa avui, teòricament no existia com a tal, hi van vies a banda i banda (Same, i una via, també mitseriosa, a l’oest), però m’ha semblat d’una lògica prou forta com per anar-hi amb el Ceballos a obrir-la/re-escalar-la/descobrir-la o el que sigui que hem fet.
El que sí trobareu és que la via escala el punt més feble de tota la paret que ens rodeja a esquerra i dreta, doncs tot i creuar una panxa molt pronunciada, l’ajuda d’un parell de grans bolos imprescindibles, fa que el pas no quedi més que en un explosiu 6a+, molt interessant, això sí. Fem un primer llarg curt per creuar un terreny trencat fins un gran arbre i d’allà, ja en ple esperó nord, anem amunt fins topar amb l’esmentada panxa, un cop superada, el terreny es torna amable de nou fins fer reunió a una savina cimera. Via molt recomanable, amb regust a pionera, a via normal difícil d’èpoques passades.
