Una via mítica del sector que, un cop feta, entenc perfectament la seva fama i crec que la té molt ben guanyada, doncs es tracta d’una línia lògica, molt valenta, que escala per un terreny constantment delicat que, vist des de peu de via, costa molt imaginar com es pot fer tan sols un metre en lliure per aquell paredón. I no nomès s’escala un metre, sinó que s’escala quasi tota en lliure amb tan sols uns trams concrets d’artificial que també tenen la seva gràcia algun d’ells.
El dia que hi vam anar amb el Pau hi vam canviar 4 peces del primer llarg i dues repartides entre R3 i R4, ja tenint en ment la posterior i completa restauració que jo mateix li faria.
Després d’aquell dia i d’un parell més, i amb l’ajuda en el porteig i altres tasques d’en Pau Tomé, Carles Llovet i el meu pare, Albert Tous, ja he pogut acabar la feina i ja es troba completament restaurada, peça original per peça original, amb excepció de les reunions en que no he tret tots els buril i n’hi he deixat algun a cada una.
Aquesta és una via en que la seva restauració, per sort, no generarà cap tipus de polèmica, doncs es troba, a priori, amb el mateix nombre d’expansions amb que es va obrir originalment.
Tan de bo arribi el dia en que es normalitzi deixar les vies en el seu estat original i el col.lectiu vegi amb bons ulls que una via en que s’hi han afegit assegurances o ha patit algun tipus de modificació al llarg del temps, pugui ser retornada al seu estat natural.
Les vies d’escalada són obres d’art com ho pot ser qualsevol cançó, pintura o escultura, i ningú hauriem de tenir el dret de modificar res del seu estat natural, excepte les assegurances fixes, per una qüestió de deteriorament del material.
