Feia anys, des de fa més o menys tres que vaig començar a obrir vies al contrafort, que veia unes cordes velles penjant des d’un punt inconcret del pany de paret on hi ha la Ettanoshenopuedo! (d’ara en endavant Nopuedo), i que sempre m’ha donat la impressió de que es tractava d’un projecte inacabat, com ja m’he trobat en alguns casos en aquesta llarga cinglera.
Hi hem anat amb la companya Laura Varo a treure l’entrallat de tot plegat i la sensació, un cop acabada la feina, segueix sent la mateixa: algú s’hi ha despenjat per dalt, ha instal.lat reunions i alguna expansió intermitja per guiar les cordes, ha baixat al terra deixant la corda fixa des d’una reunió, i no hi ha tornat més per acabar la feina, deixant durant anys molt material repartit per la paret fent-se malbé al sol i al fred del Montsec. Concretament hem recollit entre 100 i 150 metres de cordes, plegades i penjades a la paret, dues cintes exprés i un mosquetó de rosca, tot completament descolorit i només apte per penjar-hi les vambes.
Dit aixó, us presento una molt bona via, amb roca excel.lent durant quasi tot el recorregut, la línia més lògica i assequible en grau de tot el pany de paret que hi ha a l’esquerra de l’eix central que marca el gran diedre, on trobem les vies Las fiestas del Manolo (que no surt per dalt), la Nopuedo (6b+ obligat), i la Standing Rock (amb un primer llarg en part d’Ae-A1); així crec que hem trobat la línia genuïna de la paret, que no sempre vol dir la més espectacular ni la més bona, però sí el camí natural de la paret per pujar en lliure de la manera més senzilla possible.
El dia de l’apertura vàrem entrar pel primer llarg de la Nopuedo; més tard, i veient que a la nostra dreta el terreny era relativament amable, vaig pensar en obrir un primer llarg propi, entrant per la Fiestas del Manolo i anant a esquerra en flanqueig a cercar la reunió de la Nopuedo. Així ho vam poder fer una setmana després amb una altra Laura, Laura Monsonís, trobant-nos amb un llarg bastant exigent tot i el grau no massa alt, que requereix de paciència a l’hora de trobar els emplaçaments que ens permeten protegir, sobretot al tram que correspon al flanqueig; els primers metres comuns amb la Fiestas, durant els quals hi trobem dos espits, són bruts i desagraïts amb algun tram exposat, haurem doncs de treure l’instint tot terreny per seguir endavant.
També hi ha l’opció, com vam fer el primer dia, d’entrar a la via pel L1 de la Nopuedo, si no volem escalfar-nos molt el cap, tot i que a mi personalment no em va agradar massa, poc lògic, difícil i en roca dubtosa, aixó sí, amb algunes xapes i en línia molt recte cap a la erre.
Els L2 i L3, sobretot L3, són la cirereta del pastís, primer un flanqueig i després una espectacular fissura, tot en roca excel.lent, amb un final que es posa vertical i fa apretar uns metres, un espectacle pels sentits. El darrer llarg el comencem caminant fins enllaçar amb un diedret, comú amb la Standing rock, per fer reunió a un gran arbre.