Al poc de coneixe’ns amb en Joan em parlava d’una via que tenia començada a una paret d’Osca, i des del primer dia li vaig fer saber que podia comptar amb mi per anar a acabar-la; passats uns mesos es va donar l’oportunitat i vam anar-hi.
El coll de Santa Isabel és un raconet perfecte, un lloc molt bonic i còmode, tan per arribar-hi amb el vehicle per pista com per passar les nits, doncs el terrenys és pla i disposa d’un refugi lliure ben cuidat (de moment). A més, no hi ha pràcticament trànsit de gent, algun excursionista o escalador esporàdic i poca cosa més, una meravella.
Amb el nom de la via es pot entendre una mica el seu tarannà, un itinerari salvatge en el qual la roca no acompanya gaire, amb alguns trams que es deixen escalar amb certa seguretat i altres que demanen de tota l’atenció.
En Joan i en Santi tenien obert fins a la segona reunió i aquell dia la vam acabar en una llarga i dura jornada arribant a dalt a darrera hora del dia.
La intenció nostra era de repetir-la i deixar algun pitó més però sembla que de moment no podrà ser, per tant crec que el millor és publicar-la i ja es veurà en el futur si se li poden fer els retocs, que igualment tampoc en seran gaires, tan sols els mínims per no carregar tants friends.
Com us deia, via salvatge, d’aventura en el sentit més estricte de la paraula, seguint la línia més cridanera de la paret, per un diedre gegantí que no és tal, doncs l’escalada es va desenvolupant per trams molt variats passant per xemeneies i plaques, sempre amb un ambient de paret nord, ombrívola, humida, amb liquens i molses constants, i una sensació de no acabar de sortir gaire a exterior en cap moment.
