Quan amb en Marc Homs vam obrir la bonica línia de la «Ja era hora!!», vam fixar-nos en la columna de roca perfecta que va una mica més a la dreta; tot i veure-la molt vertical en els seus primers metres, la crèiem factible de poder obrir sense fer ús de parabolts ni pitons, i així és com l’hem encarat uns mesos després amb l’Aleix Sanchis.
L’estil en que m’agrada obrir és sempre el mateix, aprofitant al màxim l’autoprotecció que ofereix la roca i el meu nivell físic i mental per afrontar les dificultats que un es va trobant a la paret.
Fa uns mesos, amb en Marc, vam obrir una via al contrafort de la Roca Alta en que vaig anar amb la idea preconcebuda de deixar una via bastant arreglada per a un ventall més ampli d’usuaris, posant alguna assegurança de més allà on a mi no m’havien fet falta; passat un temps, després de pensar-hi bé, la sensació que m’ha quedat és més aviat estranya, no m’ha acabat d’agradar, no m’ha convençut.
Normalment la norma que segueixo quan obro, i que trobo que funciona de meravella, és la de deixar la via tal i com l’ha deixat el qui ha obert el llarg, és a dir, no afegir cap assegurança fixa de més (sí deixar-les ben posades, és a dir, repicar un pitó per a què quedi perfecte) ni sanejar en excés ( trobo una excepció en el fet que el segon tiri avall coses que el primer no ha pogut fer-ho per perill de fer mal al company o a ell mateix), permetent que els repetidors puguin repetir la via en un estat el més semblant a l’original que han trobat els aperturistes.
La via és molt bona, amb les principals dificultats concentrades en els primers quinze metres en els quals la verticalitat de la paret és més pronunciada i la protecció en general no massa sòlida; sumant, a més, el factor de proximitat amb el terra, fan d’aquest un tram tens on s’ha de progressar amb seguretat i decisió; un cop la paret tomba una mica podem ficar peces molt bones i l’escalada passa a ser molt més relaxada, les proteccions són bones, la roca excel.lent i el cantell generós; la via s’uneix a la «Ja era hora!!», compartint els darrers metres per una rampa de tercer grau fins l’arbre on muntem reunió, sumant un total d’uns 55 metres aproximadament.
Amb l’Aleix vam xerrar en algun moment sobre aquesta relació tan directa que té molta gent entre la dificultat de les activitats i la rellevància que se li pot arribar a atorgar; nosaltres dos en general crec que ho veiem molt diferent, apostem per la irrellevància en les nostres activitats, vies que no suposen cap progrés en l’escala dels nostres mèrits com a montserratins o aperturistes, no volem puntuar a cap classificació; aquesta via n’és un bon exemple, no aporta res a la història de l’escalada, tan sols alguna cosa a aquell qui, pel que sigui, senti la curiositat d’enfilar-se per aquests murs i anar traient l’entrellat.
