Bonica via oberta ja fa uns anys per l’Armand Ballart i en Jaume Prat en dos atacs, doncs el primer va ser molt breu, ja que en Jaume va caure als primers metres de la via en saltar-li un friend i es va trencar l’ós del peu que dona nom a la via; temps després hi van tornar i la van acabar, pel que m’he informat, tota de primer per l’Armand.
Res de nou en vies amb el segell de l’autor, no es regala res, escalada lliure constantment obligada en el grau i que degut a l’escassetat d’equipament fix (sobretot al segon i tercer llarg), fa que tampoc es pugui còrrer, doncs cal anar al tanto d’encertar el pas per la seqüència més senzilla i no complicar-nos l’existència més del compte.
Els dos primers llargs destaquen per la seva bellesa i bona roca i el tercer és una mica més salvatjot però tira per l’únic lloc on la roca és decent, encerta el pas i salva la papeleta dignament.
Pel que sembla algú ha afegit entre tres o quatre burils i dos parabolts amb anella al primer llarg i la primera reunió, suavitzant notablement el compromís i l’exigència de la que és la tirada més dura de la via; si algun dia trobo la inspiració aniré a arreglar-ho, ja us avisaré si es dona el cas, de moment no podrem gaudir de la via en el seu estat original, una llàstima.
Via recomanable, no defraudarà als col.leccionistes de vies de l’Armand and company.
Us deixo la ressenya original, i única que he trobat, està perfecta a excepció dels burils afegits a l’L1 que obviament no surten dibuixats.
