Feia temps que li prometia al Marc que al vessant sud la roca és molt bona, que si trobem alguna línia per obrir, segur que gaudim de valent, doncs els murs són compactes, la roca fa bon cantell, forats etc… estava quedant com un mentider doncs, les apertures que hem dut a terme fins ara, no quadraven amb el que li havia explicat al company… però ara, per fi (ja era hora!!!), l’hem trobada, en Marc ha pogut comprovar que no l’enganyava, inclús jo mateix començava a dubtar fortament de que les meves promeses fossin certes o no.
Ja fa temps, quan amb en Carles vam anar a repetir l’Harmoniosa a la cara oest de la roca, em vaig fixar en aquest modest pany de paret al vessant est, amb una sola línia molt cridanera seguint una cicatriu que, en perfecta diagonal a esquerres, s’alça fins a mitja paret i acaba en un punt on el terreny ja sembla tombat i més amable.
Hem estrenat la paret i la seva línia més natural doncs, tot i que sí que admet algun itinerari més que pot ser interessant, ja seran vies més difícils i probablement més forçades pels murs de bona qualitat que queden a esquerra i dreta de la que us presento avui.
Via d’alta qualitat, amb roca excel·lent i amb la possibilitat d’assegurar la majoria de passos més difícils, cosa que la fa molt recomanable per a qui vulgui fer una visita a aquest racó bastant apartat dels sectors més populars.
El primer llarg és essencialment de placa i murs que van fent petites panxes i que anirem superant fent alguna travessa a l’esquerra per després avançar de nou verticalment, buscant així els punts febles d’aquests trams més verticals; la reunió la muntem en una petita però ferma savina i reforçant amb un camalot 3 excel.lent.
El segon llarg consta d’una llarga tirada mantinguda en la seva primera meitat en el IV+, exposada en els primers 15 metres fins que podrem començar a posar bones peces que ja fan la continuació més relaxada i segura. La roca en tot aquest llarg és molt bona i sobre plaques lleugerament tombades que fan que la progressió sigui sobretot una qüestió d’adherència de peus més que no pas de tirar de canto. L’arribada al cim és una allargada rampa de 3er fins un bon arbre a la carena que ens marca el punt i final de l’ascensió.
La via ha quedat completament neta de material fix, així que ens ho haurem de col·locar tot nosaltres mateixos.
A més, també és força bonica la tornada al peu de via, doncs haurem de carenejar per una curiosa aresta que forma el serrat cap al nord, amb alguna grimpada i desgrimpada en que s’ha de parar atenció, i en la qual trobarem un gran merlet molt prominent que hem d’esquivar per un costat o per l’altre, abans d’arribar definitivament al coll on neix la canal que ens mena sense més impediments al peu de via.
Hem gaudit molt obrint-la i de segur, els futurs repetidors, també ho faran.
