Fa uns dies, baixant de la Roca dels Arcs, vaig tenir una conversa amb un company que més o menys va anar així:
-A mí ja m’han hagut de venir a buscar els bombers una vegada, i tinc la sensació, que no serà l’ùltima.
-Osti, però per què dius això? no ho pensis això home.
-Doncs perquè, a moltes de les vies i aventures que faig, surto sovint de la meva zona de confort, sento que no depèn de mi que pugui caure i patir un accident.
Bé, aquesta és si fa no fa la part important de la conversa, la que vull tractar en aquest escrit.
Imaginem-nos escalant un llarg expo d’un grau més o menys al nostre tope, o escalant un artificial on els pitons que portem no són del tot adequats i no entren massa, o un llarg de fissura que ens porta una mica collats i que els flotants queden mig mig… què he de fer quan la cosa es posa peliaguda? he d’assumir que allò que tinc davant és massa per mi i baixar-me?(em fa por, no les tinc totes), he de seguir escalant amb fe i decisió sent optimista i entenent que tot anirà rodat? Doncs aquestes reflexions són les que em porten a pensar que puc patir, qualsevol dia i a qualsevol via, un accident com el que ja he patit.
Parlo sovint amb companys escaladors que em transmeten la idea de que no contemplen caure, és a dir, aquesta opció no existeix; i us parlo d’escaladors de tota mena i estils.
M’agradaria en certa manera poder dir el mateix, que no cauré més ni em faré mai més mal, però es que no ho veig factible, em tornaré a fer mal, n’estic segur; no es tracta d’èpica, no estic dient “mireu, sóc escalador i puc caure per una paret, com mola oi que si?”, sino que faig un exercici de realisme pur i dur en que, ara per ara, reconec que no controlo les situacions en un percentatge molt alt; potser a base d’anys i experiència serà possible arribar a aquest desitjat estat….
Un plom ronyós, un tram difícil i de roca dolenta, un friend que no entra massa bé, un canto que salta, el pitó del que t’has de penjar i és el primer seguro de la via, aquell tram que saps que pots fer però que té una molt mala caiguda al terra….infinitat de situacions que escapen del meu control i que poden acabar, com ja em va passar, amb algun tormell esquinçat, si tot va bé. En fi, a seguir treballant fort, pujant el grau, el control mental i a resar-li a la mare de deu de la moreneta que ens doni grans “Vuelos” desplomats sense tocar paret, que així dona gust.
