Ja feia algun temps que tenia ganes de fer aquesta via, però al no veure’m capaç d’afrontar el tram d’A3, en el qual hi ha uns quants ploms col·locats, pel pànic que em fa penjar-m’hi, i per no tenir encara la pràctica de posar-los si en saltés algun, no veia el moment d’anar a fer-la.
La ocasió ha sorgit a proposta d’en Pep Climent, recent estrenat company de cordada i escalador extremadament curtit en l’escalada montserratina i en tota la varietat de danses precàries que comporta, un senyor que domina el tema i no té cap mania en penjar-se de qualsevol cosa que pengi de la paret.
La via molt bona, com ja imaginàvem els dos, doncs sabem que les vies de l’Armand són molt bones i dures de guanyar, sense més. En aquest cas la va obrir acompanyat de l’Enric Castellnou, “aprenent” de l’Armand en els seus inicis en el món de l’escalada que, pel que tinc entès, va assimilar conceptes i coneixements força bé, doncs es va anar convertint en un escalador i aperturista, per dir-ho d’alguna manera, molt competent. També hi va participar en Xavier Riera, que no sé qui és.
Una de les coses que m’ha cridat l’atenció d’aquesta via és que troba el camí més assequible per arribar al gran esperó de l’Alfanhuí, que junt amb la Vagabundos del dharma, ja discorren per dos camins diferents que arriben a la gran pilastra i a un gran diedre al seu marge esquerre; la primera compta amb llargs d’artificial a la part inferior, i la segona recorre una línia de diedres lògica però bastant plagada de vegetació amb un desplom on s’ha de clavar per superar en escalada artificial; l’Adaggio, en canvi, encerta el camí més clàssic, amb el peatge a pagar del bosc d’entrada a la primera reunió, un tram molt selvàtic d’uns deu metres que porta feina.
El primer llarg és una joia, tot un repte per escalar en lliure degut a la verticalitat del terreny i a que les fissures estàn bastant farcides de terra i vegetació; és una fissura dura i que s’ha de lluitar amb un grau, en la meva opinió, de 6b+. Un cop superada la primera reunió, l’escalada canvia de terreny per moure’s per plaques lleugerament ajagudes que ens condueixen de manera molt natural a la R3, compartida amb la Vagabundos.
El diedre del següent llarg també és “peleón”, molt net, això sí, i amb bona roca i emplaçaments evidents per a l’autoprotecció. Al llarg d’A3 el company ha hagut d’equipar tan sols tres passos, molt a prop de la reunió, penjant-se de tots els ploms que estàn posats i que han aguantat el pes dels dos. El darrer llarg és molt bonic, sortint per l’esquerra per no topar amb l’Alfanhuí, que en aquell tram es troba molt a prop, i navegant per un mur de roca excel.lent completament equipat amb espits.
Hem fet servir: una V mitjana, joc de friends fins el 3 (1 i 2 repetits) i tascons petits.
Una via molt recomanable!
