La història que tinc amb aquest via la podría dividir en tres fases: un intent accidentat, un intent exitós i la restauració, tres capitols de la meva vida dedicats a aquesta increïble ruta que tant m’ha ensenyat.
El 31 d’octubre (2021) hi vam anar a escalar-la amb en Pau Tomé, jo personalment amb bastanta confiança en que la cosa sortiria bé, com quasi sempre.
Al segon llarg, desprès d’uns 10 metres de tirada, un pitó mal col.locat per mi mateix va saltar i els cordinos vells dels 2 anteriors es van trencar, amb la conseqüent caiguda de varis metres i 2 tormells esquinçats. Les meves conclusions van ser les següents: aprendre a col.locar millor els pitons i canviar els cordinos vells. I, per sobre de tot aixó, una conclusió que no té res a veure amb el material però que és vital: no còrrer en aquest tipus d’escalades. La veritat és que en aquell primer intent no tenía cap possibilitat de fer la via, si no m’hagués saltat aquell pitó, m’hagués saltat un altre, no estava preparat.
Uns mesos desprès hi vam tornar, la mateixa cordada, per passar comptes. La calor ens ho va posar molt difícil doncs, tot i ser el mes de juny (2022), la calor va ser bastant extrema fins quasi les 2 del migdia.
Vam sortir per dalt, tot bé, desprès d’una lluita incessant al llarg de les 8 tirades que completen la via. Els dos darrers llargs que recòrren la punta del plàtan en escalada lliure de quart grau i sobre bona roca, van saber a glòria desprès de sortir de la vertical constant.
Per acabar l’història, unes setmanes desprès, i en un parell de dies consecutius, vaig restaurar la via. La idea em va venir al cap en les setmanes de recuperació dels esquinços, i ho vaig poder dur a terme.
Parlant ja de la via en si, es tracta d’un recorregut esplèndid, ple de lògica, que recorre unes fissures ben fines i verticals en un racó molt salvatge, amb vistes a la Miranda de San Antoni i l’escletxa dels Teixos. Demana pitonar bastant i té un equilibri entre dificultat-qualitat de roca-possibilitats d’autoprotecció-equipament escàs que fan que sigui un os dur de rossegar, anem en l’estil que anem.
